Fragment del llibre " Sentir el Blues " de Jordi Monguillot Barberá

BELLAGUARDA (Provincia de Lleida- Comarca de Les GARRIGUES), lloc on transcorren els fets.

Els pares nomes estaven un cap de setmana,o sigui arribar el dissabte al vespre a darrera hora, passar el diumenge sencer, i el dilluns a les 6.30 del matí altre cop per amunt.

Aquells caps de setmana amb tota la família junta els desfruitàvem una barbaritat, i volíem que no s’acabessin mai.

El dissabte al vespre, desprès de sopar, era costum que els homes anessin al sindicat, a prendre cafè i copa, i estant el meu pare, els tiets es delien per que pogués anar amb ells, jo notava unes enormes ganes de fer que s’ho passes el millor possible, que a mi hem feien certament feliç, algun camí jo també anava amb ells, i així podia anar a dormir mes tard, ja que mai tenia son i no m’agradava anar a dormir d’hora i que s’acabés la jornada tant aviat .

També el fet en sí hem feia sentir com mes gran, mes “home”.

Les dones sempre es quedaven a casa a i aprofitaven per explicar-se totes les coses acumulades durant el temps que no s’havien vist.

El diumenge era com obligat per part dels tiets Miquel i Ramon anar a missa, el tiet Prudencio i el meu pare no hi anaven mai , jo si que també hi anava amb els meus amics.

Desprès de missa cap a casa, a buscar al pare, per anar cap al sindicat, a fer el vermut, tot esperant l l’hora de dinar que segur, hi havia un àpat excepcional, segurament algun tall de caça, que dies enrere els tiets Ramon i Prudencio, ( que eren grans caçadors) havien capturat. Alguna perdiu potser, o alguna llebre o conill, fet amb samfaina , o amb tomata per la padrina que era un cuinera fora de lo comú.

Desprès de dinar com era preceptiu, els homes cap el sindicat a fer el cafè. I les dones a casa fregant els plats i xerra que te xerraràs.

Es pot dir que la vàlvula d’escapament que tenien la gent del poble era aquesta: anar al cafè , a fer petar la xerrada, comentar la jugada o fer la partida de botifarra, manilla o el que fos.

Els pares s’acomiadaven de nosaltres el diumenge a la nit, per lo que el dilluns al mati quant ens despertàvem ja no hi eren.

Els dies que seguien a la marxa dels pares eren molt i molt durs i costaven d’entendre ; un germà a cada casa, i malgrat les ganes dels nostres tiets i padrina de fer-nos l’estància el mes agradable possible, procurar que estesi’m a gust en tot, tant jo com la Marta ens enyoràvem bastant .

Moltes estones dels primers dies les passàvem plorant i pensant tot el dia en els pares, de pensar el lluny que eren de nosaltres, el que estarien fen, el temps que trigaríem en tornar a veure’ls,i lo lluny que veiem el moment de tornar a estar junts. Érem incapaços de parar de plorar.

Al tercer o quart dia el procés d’adaptació al nou habitat començava a consolidar-se, sobre tot perquè ja no hi havien mes llàgrimes, les havies esgotat totes , perquè té’n adonaves que l’estat d’ànim en el qual queies no tenia cap altra solució, que no fos la d’anar endavant i pensar en el temps que quedava ,dons intentar passar-ho el millor possible i pensar en les estones bones que vindrien per passar junts amb els amics i que total tampoc faltava tant perquè els pares tornessin a buscar-nos., i si no per això estaven les cartes que sempre podies escriure en moments d’enyorança , on entre llàgrimes i sanglots intentaries plasmar el teu estat d’ànim. El telèfon malgrat que si existia, a les cases no ni havia,tret de cal Vendrell i alguna altra, mai es feia servir perquè era patètic demanar una conferencia, de vegades u havíem provat i tardaven mig dia o un dia sencer, inclús d’un dia per l’altre en aconseguir parlar amb el lloc desitjat.

2. Dia a dia

Llevar-se al mati, esmorzar, un bon got de llet de cabra de cal Blanco, o a camins si per el que fos no n’hi havia, dons llet condensada, que m’agradava molt , sobre tot veurem l’aigua del damunt i desprès a petites cullerades anar assaborint la crema de la llet que era al cul del got i que per golafreria no havies dissolt.

Recordo molt bé que a la padrina Dolores, que era bastant golosa també li agradava força la llet condensada i aprofitava qualsevol rajolí, qualsevol gota fora de lloc per fer-ne el tastet.

Desprès de l’esmorzar..., cap a l’avio, anar seguint casa per casa si trobaves algun xiquet jugant pel pedrís, o terrejant pel carrer. Per tal d’aconseguir formar la colla com mes amplia millor per passar-ho bé durant el matí, fins a l’hora de dinar.

Els matins els passàvem jugant pels carrers del poble, i les tardes eren mes de sortir a caminar per algun indret dels voltants, fins arribar a alguna sort on els ametllers estesin carregats, i fer una bona trencadissa, o anar a algun lloc determinat proposat per algú de la colla.

La meva colla era la formada entre d’altres pel Basilio de cal Blanco,que era baixet i grasset i duia ulleres, amb els vidres bastant gruixuts era el mes simpàtic de la colla, venia d’una de les famílies mes riques i populars del poble, els seus padrins eren tractants de bestiar, tenien botiga de carn provinent dels seus propis ramats i els seu pare i tiet eren els transportistes que hi havien al poble,lo Ramon de cal Flores,que era molt serio, i de poca broma, l´Estrello, que es deia Josep , que era molt alt i prim de pell bruna , tenia el cabell molt negre i els ulls petits i era el que tenia mes punteria amb una pedra a la mà , es pot dir allò de que on posava l’ull i posava la pedra, lo Javier de cal Sopriá, que era mes aviat baixet i plenet tenia un front molt ample i li agradava sempre fer bromes a costa d’algun o altre, per la qual cosa era font de vives polèmiques sempre, lo Joan de casa Abella, que era baix i ample, de coll gruixut i cames dobles, jugant al futbol era dels que no donaven mai una pilota per perduda i li agradava guanyar sempre, jugués al que jugués,lo Pere L´Aran,que era el místic del grup , sempre rodejat de misteri i sembrant la divisió entre els xiquets, ajuntant-se mes amb un que amb l’altre del grup, lo Sarró que era el mes seriós, i no sortia massa, perquè el seu pare el feia quedar a casa a treballar a la granja o al tros , lo Josep Mª del Cucala , que era el mes tremend de tots, no tenia por de res i era una mica la ovella negre del poble, per les seves dolenteries, la gent el tenia qualificat com a “dolent”. Era bastant amic meu, i recordo que quan el varen posar intern en un col·legi correccional de Lleida ens escrivíem cartes , on rememoràvem les aventures viscudes.

Formàvem un grup certament molt dispar, però que varem arribar a ser grans amics, i es pot dir que u passàvem bé sempre que ens trobàvem tots junts, cosa que no passava sempre, perquè a camins havia algú que estava castigat, o que no podia sortir etc.

Un retall de les vivencies de la meva infancia reflexades en el llibre SENTIR EL BLUES, d´on s´estrau el titol del Blog, i tantes coses mes.....

Mandonguilla Blues