HERNAN SENRA

Músic. Història d'un 'bluesman' porteny que va començar tocant al carrer i més tard va poder viure de la seva música.

El «viatge». Suposo que cada cop que em parla del «viatge» es refereix a aquells tres mesos, per Europa...

-No, no només a això. Em refereixo, perquè m'entengui, a tot el temps que va transcórrer des que vaig sortir la primera vegada de Buenos Aires fins que em vaig instal·lar finalment a Barcelona. O sigui: els tres mesos que vaig passar primer a Europa, després tot l'any que vaig tornar a estar a l'Argentina i després la tornada a Europa, que va ser quan vaig acabar quedant-me aquí.

-Ah. Inclou aquell any a l'Argentina.

-Sí. Jo quan vaig tornar a l'Argentina, aquell any, vull dir, estava una mica en el mateix pla en què havia estat els tres mesos a Europa, és a dir, en el pla de viatjar. Simplement viatjar. Viatjar sol, cosa que implica estar aïllat de tot, trobar-te amb tu mateix, tot això. No és que viatgés per a això, però n'era la conseqüència.

-N'hi va quedar un bon record, ¿no? Tal com parla, això és el que diria.

-Aquell viatge em va fer molt de bé, sí. Estàs viatjant, no tens temps per llançar-te al sofà, mirar la televisió, no estàs preocupant per comprar una nevera o per instal·lar l'aire condicionat. Estàs viatjant, sempre en moviment, amb tu.

-¿Ja li agradava la música?

-No només m'agradava: vivia de la meva música. Els diners que em van donar, per exemple, per al primer viatge a Europa, no vaig arribar a tocar-los mai. Tot m'ho vaig pagar jo parant-me al carrer i tocant la guitarra, que era l'instrument de llavors.

-I d'ara.

-I d'ara. El que va passar va ser que justament aquí, a Europa, vaig descobrir la dobro, que és la que toco ara. Recordo que en vaig veure una en una botiga i vaig entrar-hi i la vaig comprar, va ser una bogeria, perquè anava amb les dues guitarres a l'esquena... Tenia 20 anys, o així. No sé si ara tindria les forces per fer-ho. Això va passar a Basilea, que va ser de fet la primera ciutat on em van pagar per tocar.

-Ah. ¿Com va anar això?

-Doncs va ser una cosa d'aquestes... Jo estava tocant al carrer, i de sobte se m'acosta una dona que portava un cotxet de nadó. Ja ni me'n recordo com ens ho vam fer per entendre'ns, perquè jo quasi no sabia anglès. El cas és que em va portar a tocar a un tast de vins. Em va pagar 100 euros, crec. Encara que no va ser a Basilea on em van passar les coses més estranyes.

-¿Sinó?

-Aquí, a Barcelona. Això va ser en el segon viatge, després de l'any a l'Argentina. Bé, doncs recordo que vaig arribar molt tard a la ciutat, així que vaig haver de passar la nit a l'estació. A Sants. L'endemà, el primer que vaig fer va ser anar a la Rambla a tocar. Bé, doncs m'havia acabat d'instal·lar quan passa un home i em diu: «¡Ei! ¡Jo a tu t'he vist! ¡A Florida!»

-¿Florida?

-Un carrer de Buenos Aires. Com la Rambla, però a Buenos Aires.

-Ja.

-Després en va passar un altre i em va dir el mateix. Ens vam posar a parlar. Van passar unes turistes i també es van posar a parlar i va resultar que aquell dia deixaven el seu allotjament, i em van dir que si el volia, i em van donar les claus allà mateix. Així que ja tenia on dormir sense ni tan sols buscar-ho. I per acabar, l'endemà en va passar un altre i em va dir que per què no tocava al seu bar. Quiet Man, es deia. El bar.

-I aquí està. Deu anys després. Vivint de la seva música.

-Vivint de la meva música, sí, però a un cert nivell, també és veritat. Vull dir, ni sóc famós ni sóc ric. Penco, com tothom. I fent-ho tot, a més, com toca en aquest nivell, la promoció, la web, el treball de mànager, ¿m'entén? Fent molts concerts de 50 euros i de tant en tant un de 1.500. Perquè és així: per fer un concert de 1.500 n'has de fer 200 de 50. Dit així, sí, visc de la meva música, i n'estic orgullós, perquè m'ho he treballat. Jo això sempre m'ho he plantejat seriosament. La gent diu: 'A mi m'agradaria dedicar-me a la música professionalment'. Jo el m'agradaria no l'he formulat mai.

-He mirat la seva web. Té diversos grups en marxa, ¿no?

-Quatre grups, ara mateix.

-¿Amb tots quatre fa blues?

-Bé, de blues en feia més a l'inici. Després vaig començar a fer swing, i després vaig passar al jazz manouche.

-Digui'm una cosa: ¿No era això el que tenia en ment quan viatjava, fa 10 anys, amb la guitarra?

-No, l'hi repeteixo: no tenia en ment res. Simplement viatjava. Crec que ja tenia après això d'anar pel món sense gaires expectatives, sense esperar res. Les coses es van fent, simplement. Van passant.

Transcribimos la entrevista que aparece el día de hoy en la contraportada de " El Periódico de Catalunya"

que firma Mauricio Bernal .

 

Nos alegramos por " El Chino" por su aparición en los papeles.. aunque sea en  este apartado de " Gente Corriente" , bueno lo suyo no es tan corriente, quienes le conocemos desde recien llegado....... sabemos de su trabajo, y de sus constantes inquietudes que le han llevado a tocar colaborando con los mejores músicos de la ciudad ( y parte del extranjero ! ) que tambien los ha habido...... y desde aquí pediríamos un pelin de reconocimiento a para todos los músicos del país, que estan actuando constantemente por todas partes, grabándose ellos mismos los discos y luchando por mantener un estilo de  hacer y de ser casi , como es el BLUES, tenemos una cantera inmejorable y  a pesar de ello , a pesar de su actividad rara vez se ven reflejados en ningun medio de comunicación salvo contadas excepciones como esta , y encima no aparece su entrevista como protagonista de ningun concierto ( y mira que llega a tocar ! ) si no en este apartado tan genérico de "Gente Corriente" que caben personajes tan distintos entre si

 

Nos gusta la contraportada de "El Periódico " por el interès de la mayoría de personajes que aparecen en la misma.

Nos ha sorprendido la de hoy ...  y aprovechamos la ocasión para reivindicar desde aquí mas eco al BLUES que se hace en Catalunya que es categoría Mundial !! , si , sí , Mundial !!

Mandonguilla Blues